Carta a un hermano (emotiva)

Hoy en www.adolescents.cat he visto esta carta y no he podido evitar compartirla con vosotros. 



Hola, per fi tinc el valor d'escriure't aquesta carta.
Ja fa 3 dies que no hi ets, 3 dies en els quals no puc suportar-ho més, ho he de dir, i quina manera, millor que a través de la nostra pàgina.
2 de febrer de 2015, et van arrancar de la meva vida sense cap motiu, van treure part del meu cor, ja no hi ets i això em mata per dintre, probablement no u llegeixis perquè estaràs a un altre lloc, però vull que sàpigues tot el que mai t'he dit.


Carlos, tete, germà, ja no hi ets aqui, ja no estàs per ajudar-me amb les mates, per donar-me consells, per recolzar-nos contra els pares, per fer-me sentir que no estava sola. Fa tres dies que encara tinc l'esperança que tornis a casa i m'ajudis a passar-me els trams difícils dels videojocs, encara tinc l'esperança que de nit, al mirar per la finestra, vegi la llum de la teva habitació il·luminant una mica la meva. Avui faltarien 18 dies pel teu 19è aniversari. Eres tan jove! Hauria d'haver estat jo, però vas ser tu. Em penedeixo d'haver de dir-te ara que t'estimo, encara que suposo que ho sabies. Tenies tota la vida per davant, però aquell cotxe te la va arrancar, igual que em va arrencar-te a tu de mi. El funeral va ser ahir, no vaig poder parlar, no em sortien les paraules, estaven els teus amics, era la primera vegada que els veia plorar, cosa que m'ha provocat més llàgrimes.
Mentre escric aquesta carta no puc evitar enssorrar-me i tardar 15 minuts a recuperar-me.
El que més mal em fa és pensar que tornaràs.
El papa es confon i em fica samarretes teves a l'armari, cosa que em fa estellar en llàgrimes, però me les quedo i les vesteixo dia si i dia també. Alguna que altre de pijama...
A l'escola, han retirat el teu número dels equips, el 7 ja no es podrà vestir, l'han emmarcat i l'han penjat al pati de bàsquet. Ja no hi puc baixar, no estic preparada, i penso que mai ho tornaré a estar.
Vull que sàpigues que siguis on siguis sempre estaràs al meu cor, i que mai et podré oblidar.
T'estimo tete. 1996-2015


CASTELLANO
Hola, por fin tengo el valor de escribirte esta carta.
Hace ya tres días que no estás, tres días en los cuales no puedo soportarlo más, lo tengo que decir y ¿de qué manera mejor que a través de nuestra página?
2 de febrero de 2015, te arrancaron de mi vida sin ningún motivo, sacaron parte de mi corazón, ya no estás y esto me mata por dentro. Probablemente no lo leerás porque  estarás en otro sitio pero quiero que sepas todo lo que nunca te he dicho.
Carlos, tete, hermano, ya no estás aquí, ya no estás para ayudarme con las mates, para darme consejos, para apoyarnos contra los padres, para hacerme sentir que no estaba sola. Hace tres días que aún tengo la esperanza de que vuelvas a casa y me ayudes a pasarme los trozos difíciles de los videojuegos, aún tengo la esperanza de que de noche, al mirar por la ventana, vea la luz de tu habitación iluminando un poco la mía. Hoy faltarían 18 días para tu 19o cumpleaños. ¡Eras tan joven! Tendría que haber sido yo, pero fuiste tú. Me arrepiento de tener que decirte ahora que te quiero, aunque supongo que ya lo sabías. Tenías toda la vida por delante pero aquel coche te la arrancó, igual que te arrancó de mí. El funeral fue ayer, no pude hablar, no me salían las palabras, estaban tus amigos, era la primera vez que los veía llorar, cosa que me ha causado más lágrimas. 
Mientras escribo esta carta no puedo evitar hundirme y tardar 15 minutos en recuperarme. 
Lo que más me duele es creer que volverás. 
Papá se confunde y me pone tus camisetas en el armario, cosa que me hace estallar en lágrimas, pero me las quedo y las llevo todos los días. Alguna que otra de pijama...
En el colegio han retirado tú número de los equipos, el 7 ya no se podrá vestir, lo han enmarcado y lo han colgado en el patio de básquet. Ya no puedo bajar allí, no estoy preparada y no creo que nunca lo vuelva a estar. 
Quiero que sepas que estés dónde estés siempre estarás en mi corazón y que nunca te podré olvidar.
Te quiero tete. 1996-2015

Comentarios

  1. La mort és també part de la vida, tot i que sovint es presenta brutal i precipitada, Per això cal gaudir-la en allò que fa feliç de debó.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

#MiSangreEsLaMismaQueLaVuestra

Looking for Alaska